El Diedre Gris

lauralguero: Via molt maca que he gaudit al màxim amb la pedazo cordada del Joan (o jugador de volei) i l’Arnau (o influencer). Per seguir la tradició de Montre la regla també havia de venir així que ja a peu de via vaig haver de buidar 3 vegades (excusa perfecte per anar flutan però sense energia). Sent els únics climbers de la Paret de Catalunya, començàvem a escalar amb una bona rasca, però quina tranquil·litat s’hi respirava… l’Arnau ja deia que estava baixant pulsacions de la setmana. Tota la via de diedrillos i ximeneies d’anar fent i equipant (malauradament algun passet d’OW fent el cuc to cutre es va haver de fer). L’Arnau va acabar agobiat pel mal de peus intentant escalar descalç i el Joanet gaudint com un nen petit amb els seus cants monguers, sense deixar de comentar que l’últim llarg va ser “el millor llarg de IV que havia fet mai”. I, per últim, quan arribem a dalt ens vam trobar un regalet de material; la cirereta del pastís per acabar un dia rodó! Pd: Poc se’n parla del pateo per tornar a la furgo al límit de la deshidratació… quina xufa quan surt el sol tu.