Comici-Dimai a la Cima Grande

lauralguero: Comencem a escalar a les 7 i poc del matí, fent la respectiva buidada prèvia i amb una mica de mal humor del Frankie. Els primers llargs són la repera: verticals, estètics i els de més grau, però bastant clavadet tot. La segona part de la via és una altra història, navegar i protegir més. Però el llarg estrella més agonitzant és el que està xop. Mai havia escalat en roca molla posant-hi friends, acabant dutxada d’aigua i fang i, fent un OW de la manera més precària possible. També destacar el llarg de trave que va fer el Fran, ell s’hi va passejar i a mi el cansament ja m’havia vençut i no tenia el cap per un 15è llarg expo. Sort que tenim un dia espectacular de meteo tot i la mítica boira dolomítica perquè acabem arribant a les 22 a la furgo, sense ni una gota de pluja. Millor ambient de la història i la via que més m’ha fregit el cervell. PD: A més, al mig de la paret vam començar a tremolar al veure “base jumps” a punta pala des de dalt de les Tre Cime, miniheart attack al pensar-nos que era penya caient. Puto tremolant.